NA GARROVERA
DARRERS DIES/ARTÀ
Senyor, voleu-me donar enteniment,
per explicar aqueix turment que fort patesc.
La causa és que m’ho meresc i no m’ho
dóna.
És una sola persona qui em fa penar
i no em vol alliberar, jo no sé perquè.
Jo me pens si ella cerca dur-me la mort.
Si és així, me n'aconhort morir per ella
perquè és la jove més bella que escaufa es
sol.
No és que l’hi trobi tot sol, dic a la cara,
perquè son pare i sa mare, sense dubtar,
que més l’hi deuen trobar que ses estrelles.
Xerafins i meravelles, àngels i sants
de les seves pròpies mans feren son cos.
No hi ha cap ramell de flors, amb ell
semblant!
Té cara de diamant a los meus ulls,
n’és causa molts de perjuis quantra ma
vida.
Ella n’és desagraïda em diu la gent,
ella té divertiment i jo tristesa.
Habitant dins son Sureda, absent de vós,
cara de clavell hermós, sense consol.
Mon cor va vestit de dol quan no vos veu.
Escoltau i oireu lo meu venir:
des portal me veig partir com un falcó
i prenc es cap des cantó de sa boal
i ja m'enverg amb un salt a damunt s’era.
Per veure Na Garrovera vaig a la vila
i prenc es clot de s’argila i som tot sol,
feia més via que es sol pensant amb ella.
I en sortir de Can Gatzella i entre Conilles,
si em veies, t’entristiries lo meu venir.
I ja som en es molí de mon senyor
i és de Can Pere Boio i Can Eulari
i fins davant cas Vicari no tenc repòs.
Allà s'atura mon cos, mirant mon bé.
- Mestre Esteva Garrover, sa vostra filla,
ella és qui em dóna alegria i pena tanta,
que tothom del món s’espanta jo com som
viu,
i ella respon i diu: - Ja estic contenta,
mentre de ton gust te vénga, fer-te patir.
Tots los turments vull sofrir per ton amor,
perquè absent de lo teu cos me trob tan
trist,
com si ara m’hagués vist atrepanat,
de moros enrevoltat, cobert de fletxes,
i per altra part heretges que m’envestissin
que mentrestant acudissin altres gentils.
És hora de redimi'ls, treu-me de pena,
perquè tu em tens amb cadena mon cor
lligat,
amb uns grillons enclavat de cap a peus.
Si d’aqueix turment no em treus, al punt
som mort.
Considera quin conhort tendrà mon pare,
los meus germans i ma mare quan los diran
que a mi viu no em trobaran que mort seré,
per causa de voler bé an el cos teu.
Això que no deu ésser ofendre a Déu?
Així perdon a la gent que m'agravia!
A Jesús i a Maria vull comanar,
sants i santes vull posar per intercessors
per alcançar ses amors que tu em planys
tant.
De tothom del món som planc fora de tu.
Tu tens es remei segur per curar-me!
De los meus mals tendràs plaer? Quina
esperança!
Per donar-me millorança perdré la vida,
perquè n’ets desagraïda i jo lleial.
No em detengues el punyal que amb la mà
tenc;
que en trauràs d’un fort turment i penes
fortes.
Ses penyes ja estan resoltes a fer-se trossos
quan veuen que los meus ossos van tan
rompent.
Jo de morir estic content per estar
enamorat,
i pos per haver acabat el Santíssim
Sagrament
que mos doni enteniment, memòria i
sanitat!
CANÇONER DELS DARRERS DIES. ARTÀ. JAUME CABRER
