Festejada de Son Rebostet

 FESTEJADA DE SON REBOSTET

MALLORCA/DARRERS DIES

Venia de Son Ramon
de tallar ses romegueres,
i vaig perdre sa somera,
mal d’altri rialles són (bis)
Al punt que som arribat
i n’he tirades les eines,
sop i faç totes ses feines
així com puc d’aviat.
Com som damunt es portal
qui me’n vaig a festejar,
voldria poder tornar
una àliga o un milà
per més prest poder arribar.
a ca s’estrella coral,
que, per mi, porta més sal
que no congria la mar!
Com som enmig des carrer
per anar a Son Rebostet,
Magdalena, per veure’t
que de pena passaré!
Com som en es Pontarró,
que sortia de la vila,
jo li dic: - Oh, vida mia,
en tu he posada s’amor,
som ton lleial servidor
en qualsevol cosa sia!-
Com som es Pla d’es Cós
en es bastiment pos vela:
- Ara és hora, Magdalena,
que refermis tes amors.
A sa Creu de na Bernarda,
duia trot de peixater,
per por de s'altre guerrer
no me fes pegar esquenada.
Com som a sa Guixeria,
allà un pensament vaig fer:
que, si hi trob altre guerrer,
quin glop més amarg seria!
-Hi heu pensat, vida mia,
en una tal cosa fer?-
Com som davant es portal,
d’allà on tots hem d'anar,
allà me solec senyar
i un pare nostre resar
perquè Déu me guard de mal
Me’n vaig amb so cor lleial,
lo meu bé i tot hi va.
Quan vaig esser en es torrent,
en un bot el vaig passar;
quan vaig esser allà, dellà,
feia més via que es vent.
Com vaig ser damunt es Collet,
qui descobresc Son Servera,
adéu ca sa Cuinera,
veïnat de son Ciriet!
Com arrib damunt es Coll,
mirant a son Rebostet,
Magdalena, per veure’t
feia més via que es sol.
Com som a s’establiment
de ca l’amo Antoni Sales,
hi pens i dic tres vegades
que és de ses coses més males
es mal d’enamorament:
es passar tant de turment
perilla batre-hi ses ales.
Com som en es Rafalet, (Rebostet)
la vaig sentir conversar,
i amb un bot me vaig tirar
a su davant es Pouet;
n’estava abrasat de set
i s’aigua no em vaig mirar.
Més que caminar, corria
en es pla de Cala Sort
i no tenia conhort
pensant que colgada estaria.
Hauria estat, vida mia,
en dissabte matar es porc.
Com som damunt es portal,
toc, i ella me ve a obrir,
i ja no esper a tenir
tanta d’alegria mai!
A lo punt que vaig entrar,
me da cadira per seure,
i fins hora d’anar a jeure,
amb ella vaig festejar.
I, com me’n vaig voler anar,
que d’ella em vaig despedir,
lo darrer que me va dir:
-Ja pensaràs a tornar!
-Pena no n’has de passar,
que em fonc quan no som aquí!
- Vés alerta, serverí,
a fer-me pegar esquenada,
que et donaré una tupada
que et recordaràs de mi!
-Això no se fa a tupades;
cadascú fa lo que pot.
Tu ho tens lluny i jo ho tenc prop;
es córrer serà de bades!

Cançoner dels darrers dies. Artà. Jaume Cabrer