Brull, brull, bufarull,
una brossa tinc a l'ull;
si és de terra no la vull;
si és de la Verge Maria,
sí que la vull.
Cançó emprada per a treure una brossa de l'ull. Aquesta cançó és un document interessantíssim de medicina primària que se serveix tant o més del valor màgic de la paraula com de l'acció mecànica i de la pràctica quimèrica.
La literatura oral de tots els pobles compta amb un fons d'oracions remeieres, així mateix ben abundant a casa nostra. La present és d'un valor superior al conjunt de la resta, puix que a la gràcia de la paraula afeigeix la força del cant.
La cançó sembla que es dirigeixi a un ésser humà que figura en començar la fórmula, en Brull, que deu recordar el geni malvolent que havia llançat la brossa a l'ull del pacient o el benefactor que hom reclama per tal que l'en tregui.
FONT: VIROLET SANT PERE. Montserrat Busqué i Barceló.
